(Versión en castellano)

Con el reciente estreno, el pasado agosto, de la película “La mort de Guillem”, dirigida por Carlos Marques-Marcet, el movimiento antifascista del País Valencià ve cumplida una reivindicación histórica: la puesta en valor de la verdad de su asesinato y de la farsa judicial que se llevó a cabo en los juzgados de Castellón. La película nos hace revivir a través de la pantalla aquella fatídica madrugada del 11 de abril de 1993, donde el fascismo encarnado en la figura de Pedro Cuevas, junto con otros miembros del “Komando Marchalenes IV Reich” asesinaron por motivos ideológicos a Guillem Agulló en la localidad de Montanejos. A lo largo de la película, a través de los recuerdos de sus allegados y de referencias culturales de la época, podemos ver de forma clara la figura de Guillem: militante de la organización de la izquierda independentista Maulets y parte del movimiento SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice) Burjassot. Con esto ya podemos tener claro que Guillem era un joven implicado políticamente con la causa del antifascismo, el antirracismo y la autodeterminación.

Enlace al Trailer

Sin duda, la película tiene la clara intencionalidad de visibilizar la lucha de la familia Agulló-Salvador por la reparación de la verdad sobre el asesinato de su hijo, echando por tierra todos los relatos denigrantes de la derecha valenciana sobre la figura de Guillem. Otro de los elementos claves, lo encontramos en cómo se representa a las instituciones del Estado y al poder político de principios de los 90: el felipismo estaba en las últimas, completamente desprestigiado, pero sin embargo defendía la idea de que en la nueva y moderna democracia española, los crímenes de odio ideológicos y las organizaciones de fascistas eran algo irreal, cosa del pasado. Curioso pretender vender esta idea, cuando tras más de una década desde el inicio de la transición, tanto la policía, como la justicia no habían experimentado ningún cambio. De hecho, se cifran 188 muertes entre 1975-1983 solo a manos de los aparatos de seguridad del Estado. El único cambio que experimentaron estos cuerpos represivos fue el nombre de la institución. A esto le sumamos la violencia continuada por parte de los grupos fascistas, la matanza de los abogados de Atocha o los asesinatos de Miquel Grau, Andrés García y Mariluz Nájera, que entre muchos otros fueron víctimas de estos grupos.

Pero la película no solo evidencia y denuncia la falsa transición institucional del franquismo, además nos muestra todos los fraudes cometidos durante el juicio: las verdaderas humillaciones contra los testigos del suceso o cómo salieron falsos testigos de la nada. El caso no dejó indiferente a nadie. Claramente nos encontramos ante una farsa judicial amparada en los podridos restos de las estructuras judiciales franquistas. Se cambió el edificio, pero los muebles seguían siendo los mismos. Esta metáfora puede ejemplificar lo que fue la transición en el aparato judicial español.

No es la única conclusión a la que podemos llegar: principalmente lo que esta cinta  y todo el fenómeno que ha despertado demuestran es la certeza de que Guillem se ha convertido en un símbolo con un anclaje tremendamente potente en la memoria colectiva. Solo tenemos que observar el poderoso 9 de Octubre de 2018, donde 15.000 antifascistas se organizaron en las calles de València ante el odio y la barbarie fascista con consignas como la de “Guillem Agulló ni oblit ni perdó”. En ese preciso momento, en la fuerza colectiva que fue capaz de movilizar y canalizar el movimiento antifascista del País Valencià, vimos el latido inmortal de miles de Guillems, como bien narra la letra de Xavi Sarrià en la BSO de la película.

Enlace a la canción «No s’apaguen les estreles» de Xavier Sarriá

Este fenómeno atestigua que el legado de Guillem sigue más vivo que nunca entre la juventud obrera, y que, aunque aquella escoria fascista nos lo arrebatara, jamás podrán arrancarnos  sus ganas de luchar y su ejemplo para con la causa antifascista. En estos momentos en que se vuelven a escuchar consignas que representan tiranía y opresión, es la hora de no retroceder, de avanzar en la organización del movimiento antifascista y en la construcción de poder popular, de seguir adelante por ellos, por Guillem, por Miquel, por Andrés, por Mariluz, por todos los hijos de la clase trabajadora. Ni el viento más huracanado de la reacción será capaz de apagar la estrella que se ilumina en el firmamento valenciano desde el 11 de abril de 1993.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.

Enlace a la película completa

(Versión en valenciano)

Amb la recent estrena, el passat agost de la pel·lícula “La mort de Guillem” dirigida per Carlos Marques-Marcet, el moviment antifeixista del País Valencià veu complida una reivindicació històrica: la posada en valor de la veritat del seu assassinat i de la farsa judicial que es va dur a terme en els jutjats de Castelló. La pel·lícula ens fa reviure a través de la pantalla aquella fatídica matinada de l’11 d’abril de 1993, on el feixisme encarnat en la figura de Pedro Cuevas, juntament amb altres membres del “Komando Marxalenes IV Reich” van assassinar per motius ideològics a Guillem Agulló en la localitat de Montanejos. Al llarg de la pel·lícula, a través dels records dels seus afins i de referències culturals de l’època, podem veure de manera clara la figura de Guillem: militant de l’organització de l’esquerra independentista Maulets i part del moviment SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice) Burjassot. Amb això podem tindre clar que Guillem era un jove implicat políticament amb la causa de l’antifeixisme, l’antirracisme i l’autodeterminació.

Enlace al Trailer

Sens dubte la pel·lícula te la clara intencionalitat de visibilitzar la lluita de la família Agulló-Salvador per la reparació de la veritat sobre l’assassinat del seu fill, tirant per terra tots els relats denigrants de la dreta valenciana sobre la figura de Guillem. Altre dels elements claus, ho trobem en com es representa a les institucions de l’Estat i al poder polític de principis dels 90: el felipisme estava en les últimes, completament desprestigiat, però no obstant això defensava la idea de que en la nova i moderna democràcia espanyola, els crims d’odi ideològics i les organitzacions feixistes eren una cosa irreal, cosa del passat. Curiós pretendre vendre aquesta idea, quan després de més d’una dècada des de l’inici de la transició, tant la policia, com la justícia no havien experimentat cap canvi. De fet, es xifren 188 morts entre 1975-1983 només a les mans dels aparells de seguretat de l’Estat. L’únic canvi que van experimentar aquests cossos repressius va ser el nom de la institució. A això li sumem la violència continuada per part dels grups feixistes, la matança dels advocats d’Atocha o els assassinats de Miquel Grau, Andrés García i Mariluz Nájera, que entre molts altres van ser víctimes d’aquests grups.

Però la pel·lícula no sols evidencia i denúncia la falsa transició institucional del franquisme, a més, ens mostra tots els fraus comesos durant el judici: les vertaderes humiliacions contra els testimonis del succés, o com van eixir falsos testimonis del no-res. El cas no va deixar indiferent a ningú. Clarament ens trobem davant una farsa judicial emparada en les podrides restes de les estructures judicials franquistes. Es va canviar l’edifici, però els mobles continuaven sent els mateixos. Aquesta metàfora pot exemplificar el que va ser la transició en l’aparell judicial espanyol.

No és l’única conclusió a la que podem arribar: principalment, el que aquesta cinta i tot el fenomen que ha despertat demostren és la certesa que Guillem s’ha convertit en un símbol amb un ancoratge tremendament potent en la memòria col·lectiva. Només hem d’observar el poderós 9 d´Octubre de 2018, on 15.000 antifeixistes es van organitzar als carrers de València davant l’odi i la barbàrie feixista amb consignes com la de “Guillem Agulló ni oblit ni perdó”. En aquell precís moment, en la força col·lectiva que va ser capaç de mobilitzar i canalitzar el moviment antifeixista del País Valencià, vam vore “el batec immortal de milers de Guillems”, com bé narra la lletra de Xavi Sarrià en la BSO de la pel·lícula.

Enlace a la canción «No s’apaguen les estreles» de Xavier Sarriá

Aquest fenomen testifica que el llegat de Guillem continua més viu que mai entre la joventut obrera, i que, encara que aquella escòria feixista ens ho arrabassara, mai podran arrancar-nos les seues ganes de lluitar i el seu exemple envers la causa antifeixista. En aquests moments en que es tornen a escoltar consignes que representen tirania i opressió, és l’hora de no retrocedir, d’avançar en l’organització del moviment antifeixista i en la construcció de poder popular, de seguir avant per ells, per Guillem, per Miquel, per Andrés, per Mariluz, per tots els fills de la classe treballadora,. Ni el vent més huracanat de la reacció serà capaç d’apagar l’estrela que s’il·lumina en el firmament valencià des de l’11 d’abril de 1993.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.

Enlace a la película completa

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *